Intent de plasmar sensacions

Miro la pluja que regalima en minúscules i delicioses gotes per la finestra. No sé a on vaig escoltar que Déu és en la pluja, i el fet de que no cregui en Déu no vol dir que no cregui en res. Crec que la màgia que segueix sempre al nostre costat està en la pluja. I crec que està en el polsim que es veu a contrallum els dies que fa sol, de bon matí. I crec en la màgia, en la màgia que ens guia i que fa que ens moguem. Crec que l'ànima és màgia, el destí, també. Crec que crec, i que si no cregués res seria tant difícil, ni tant bonic. A vegades m'he plantejat deixar de creure, posar-me quilos de maquillatge i sortir al carrer amb un somriure artificial. Enrabiar-me els dies de pluja, perquè no podria sortir, a coquetejar com una estúpida. Estúpida seria el que seria jo. Una estúpida feliç? No ho crec. Qui és feliç sent estúpid? Potser algú, no en tinc la més remota idea. Potser els etúpids són feliços, perquè sempre han sigut així. Crec que seria infeliç perquè sabria el que es viu quan es creu. Quan es creu com jo crec. La màgia és tant bonica, i tant cruel! Es cruel perquè és intermitent, és aquí al meu costat, i quan intento tocar-la s'esbaneix. No vull ser la nena tonta que espera alguna cosa especial per sempre. No vull ser la noia idiota que creu i està sola. Vull estar segura i vull ser feliç, i la màgia em fa feliç cada 100 dies de patiment, i només uns segons. Crec que dec semblar una depresiva boja, no, ric molt, perquè sé que cada 100 dies seré feliç, en tota la plenitud, i seguiré sent jo, sempre. I seguiré sent jo perquè vull, i quan m'escapi d'aquesta estúpida gàbia daurada de la meva infantesa em trobaré un món enorme; un món desitjant ser explorat. I seré lliure i volaré, i estendré les ales i ho viuré tot. I provaré tot el que estigui al meu voltant. I crec que tots necessitem saber què és la soledat, la tristesa, la pena i la por, perquè tota llum necessita foscor per brillar.