Ella es deia Scarlett, un caprici de la seva mare en honor a l’actriu i tot i que s’havia promès deixar de prendre cafè a les tres de la matinada, en aquells estranys, o no tan estranys, dies en que no podia dormir; ho va tornar a fer. Però va procurar de que fos sense cafeïna. No sabia si llegir o mirar la televisió, però, com era ja habitual en ella, no es va decidir per una cosa ni per l’altra, així que va agafar l’abric i va sortir a fer una volta en aquella freda, fredíssima nit d’hivern parisenc. Aquell any París estava nevat, era estrany, però era. A Scarlett li agradava el fred, de fet l’adorava. Arrossegava els peus per la fina cap de neu que havia caigut aquella nit, lliscava pels petits bassals gelats, mig d’amagat, encara que ningú no la podia veure fent el que fan els nens petits. Es va encaminar fins a la Torre Eiffel, que només li agradava quan no hi havia ningú. Es va aturar just enmig del quadrat que formen les potes i va mirar cap amunt. Es va estar allà durant una estona, fins que va començar a nevar, i tot i que ella volia quedar-se, el sentit comú va poder amb ella, i va tornar.Es va girar una brisa que la va molestar, una cosa és que li agradés el fred, l’altra és que no fos humana, i es va amagar a l’abric. De sobte va veure una ombra.L’ombra es deia Nate, i odiava París, la Torre Eiffel i despertar-se a les tres de la matinada per motius que ni ell coneixia. Anava a fer una volta, per estirar les cames quan havia començat a nevar. Va veure l’ombra que caminava encongida i relliscant, dissimuladament, pels bassals, i somrigué, pel mateix motiu pel qual es llevava a les tres de la matinada, un motiu que no sabia. I quan es van creuar, l’altra ombra, l’ombra que es deia Scarlett digué:-Bonjour.- Amb un tímid somriure als llavis, sabent-se descoberta amb el seu joc.I Nate no va saber què dir, només que per un moment, París i la Torre Eiffel li semblaren més bonics que mai.
J
dijous, 25 de juny del 2009
dilluns, 22 de juny del 2009
Almenys avui
Escrit "fictici", exepte que a la realitat no és tant fàcil.
ALMENYS AVUI
Són les 11:59 de la nit, i avui, m’he despertat pensant que tot és mentida, pensant com seria el món, si tot el que ja creiem que sabem, el que donem per fet, com que la Terra és rodona, com que els gossos lladren, com que els mosquits piquen, com que quan saltes caus al cap de ben poc a terra; com si tot això, fos mentida. Avui m’he despertat pensant que tot és mentida, però que tan bon punt les coses són mentida, passen a ser una veritat. Avui m’he despertat i he pensat en si existeix una veritat i una mentida. Puc pensar que tot i portar mitjons gruixuts tinc fred, encara que és poc lògic, som a ple estiu. Però puc pensar-ho, i és mentida, perquè en realitat sé que tinc calor. Que els peus se’m desfaran com el gelat que, mentre mirava les ones del mar, plegant-se i desplegant-se com un ventall de preciosos tons apagats ha anat caient en petites gotes al principi, i més tard en gegants trossos per la meva mà, a causa de la xafogor, perquè encara que avui el cel fos gris, la xafogor queia sobre meu com una llosa. Quan mirava les onades mentre el gelat se’m desfeia a les mans sense que jo ni tan sols me n’adonés, pensava en que potser el ventall de colors apagats que mirava encisada també era mentida. Avui ha estat un dia esgotador, pensar que tot és mentida és més difícil que pensar que tot és veritat. Pensar que potser no estava menjant la paella, pensar que potser no estava asseguda en realitat… Pensar que tot és mentida fa sentir una sensació semblant a la que tindria si tingués el Louvre per mi sola, a la que tindria si estigués en una enorme capsa blanca i jo fos molt petita; dóna la sensació de que res és real, perquè, tots sabem, que estar sols enmig del Louvre és impossible, i que la gent no es dedica a fer capses blanques enormes per a persones petites.
Però el dia d’avui no ha estat un dia perdut, ara, que ja s’ha acabat el dia perquè són les 12:05 de la matinada, penso, que un dia perdut hauria estat un dia com el que em proposo que sigui el dia d’avui, perquè el nou dia el rebré pensant que tot és veritat. Crec que serà un dia perdut perquè em creuré qualsevol cosa que em diguin. Quan la meva germana petita m’expliqui que vol que arribi l’hivern, perquè un dia a l’hivern és Nadal, i el tió ens caga regals, jo em creuré que el tió caga regals. Però, tots sabem que és mentida, que el tió no caga res, perquè el tió és un tronc, i els troncs no poden anar a comprar regals. Imagineu-vos un tronc a la caixa d’una botiga de joguines, és mentida, però avui m’ho creuré. No puc evitar pensar, però, que serà un dia perdut, i que els humans, no ens podem permetre el luxe de perdre dies, perquè la nostra vida és relativament curta. Dic relativament, perquè és curta comparada amb la llarga vida d’una tortuga marina, però, igualment, és llarga comparada amb la majoria d’altres espècies, sobretot, les d’una mida més petita que nosaltres; com els gossos, els estornells, els peixos... Un dia, el tiet Joan em va dir “Bonica, no perdis ni un segon de la teva vida, perquè és molt important. Cada segon val or”. Però tothom el va renyar dient-li que no expliqués bogeries de les seves a una nena de nou anys. Jo no crec que el tiet Joan fos boig. Penso que, igualment, el dia d’avui pot ser productiu, i que ho provaré. Sí, provaré de pensar que tot és veritat, al contrari que ahir, no em sentiré enganyada en cap moment. Potser sí que és cert que podria estar sola al Louvre, o que hi ha gent que es dedica a construir caixes blanques enormes per a persones petites. Avui m’ho creuré, potser serà un dia desaprofitat, potser no, només fa falta pensar en que la gent diu la veritat.
Perquè la diu, almenys avui.
J
ALMENYS AVUI
Són les 11:59 de la nit, i avui, m’he despertat pensant que tot és mentida, pensant com seria el món, si tot el que ja creiem que sabem, el que donem per fet, com que la Terra és rodona, com que els gossos lladren, com que els mosquits piquen, com que quan saltes caus al cap de ben poc a terra; com si tot això, fos mentida. Avui m’he despertat pensant que tot és mentida, però que tan bon punt les coses són mentida, passen a ser una veritat. Avui m’he despertat i he pensat en si existeix una veritat i una mentida. Puc pensar que tot i portar mitjons gruixuts tinc fred, encara que és poc lògic, som a ple estiu. Però puc pensar-ho, i és mentida, perquè en realitat sé que tinc calor. Que els peus se’m desfaran com el gelat que, mentre mirava les ones del mar, plegant-se i desplegant-se com un ventall de preciosos tons apagats ha anat caient en petites gotes al principi, i més tard en gegants trossos per la meva mà, a causa de la xafogor, perquè encara que avui el cel fos gris, la xafogor queia sobre meu com una llosa. Quan mirava les onades mentre el gelat se’m desfeia a les mans sense que jo ni tan sols me n’adonés, pensava en que potser el ventall de colors apagats que mirava encisada també era mentida. Avui ha estat un dia esgotador, pensar que tot és mentida és més difícil que pensar que tot és veritat. Pensar que potser no estava menjant la paella, pensar que potser no estava asseguda en realitat… Pensar que tot és mentida fa sentir una sensació semblant a la que tindria si tingués el Louvre per mi sola, a la que tindria si estigués en una enorme capsa blanca i jo fos molt petita; dóna la sensació de que res és real, perquè, tots sabem, que estar sols enmig del Louvre és impossible, i que la gent no es dedica a fer capses blanques enormes per a persones petites.
Però el dia d’avui no ha estat un dia perdut, ara, que ja s’ha acabat el dia perquè són les 12:05 de la matinada, penso, que un dia perdut hauria estat un dia com el que em proposo que sigui el dia d’avui, perquè el nou dia el rebré pensant que tot és veritat. Crec que serà un dia perdut perquè em creuré qualsevol cosa que em diguin. Quan la meva germana petita m’expliqui que vol que arribi l’hivern, perquè un dia a l’hivern és Nadal, i el tió ens caga regals, jo em creuré que el tió caga regals. Però, tots sabem que és mentida, que el tió no caga res, perquè el tió és un tronc, i els troncs no poden anar a comprar regals. Imagineu-vos un tronc a la caixa d’una botiga de joguines, és mentida, però avui m’ho creuré. No puc evitar pensar, però, que serà un dia perdut, i que els humans, no ens podem permetre el luxe de perdre dies, perquè la nostra vida és relativament curta. Dic relativament, perquè és curta comparada amb la llarga vida d’una tortuga marina, però, igualment, és llarga comparada amb la majoria d’altres espècies, sobretot, les d’una mida més petita que nosaltres; com els gossos, els estornells, els peixos... Un dia, el tiet Joan em va dir “Bonica, no perdis ni un segon de la teva vida, perquè és molt important. Cada segon val or”. Però tothom el va renyar dient-li que no expliqués bogeries de les seves a una nena de nou anys. Jo no crec que el tiet Joan fos boig. Penso que, igualment, el dia d’avui pot ser productiu, i que ho provaré. Sí, provaré de pensar que tot és veritat, al contrari que ahir, no em sentiré enganyada en cap moment. Potser sí que és cert que podria estar sola al Louvre, o que hi ha gent que es dedica a construir caixes blanques enormes per a persones petites. Avui m’ho creuré, potser serà un dia desaprofitat, potser no, només fa falta pensar en que la gent diu la veritat.
Perquè la diu, almenys avui.
J
Subscriure's a:
Missatges (Atom)