Història de dues ombres perdudes.

Ella es deia Scarlett, un caprici de la seva mare en honor a l’actriu i tot i que s’havia promès deixar de prendre cafè a les tres de la matinada, en aquells estranys, o no tan estranys, dies en que no podia dormir; ho va tornar a fer. Però va procurar de que fos sense cafeïna. No sabia si llegir o mirar la televisió, però, com era ja habitual en ella, no es va decidir per una cosa ni per l’altra, així que va agafar l’abric i va sortir a fer una volta en aquella freda, fredíssima nit d’hivern parisenc. Aquell any París estava nevat, era estrany, però era. A Scarlett li agradava el fred, de fet l’adorava. Arrossegava els peus per la fina cap de neu que havia caigut aquella nit, lliscava pels petits bassals gelats, mig d’amagat, encara que ningú no la podia veure fent el que fan els nens petits. Es va encaminar fins a la Torre Eiffel, que només li agradava quan no hi havia ningú. Es va aturar just enmig del quadrat que formen les potes i va mirar cap amunt. Es va estar allà durant una estona, fins que va començar a nevar, i tot i que ella volia quedar-se, el sentit comú va poder amb ella, i va tornar.Es va girar una brisa que la va molestar, una cosa és que li agradés el fred, l’altra és que no fos humana, i es va amagar a l’abric. De sobte va veure una ombra.L’ombra es deia Nate, i odiava París, la Torre Eiffel i despertar-se a les tres de la matinada per motius que ni ell coneixia. Anava a fer una volta, per estirar les cames quan havia començat a nevar. Va veure l’ombra que caminava encongida i relliscant, dissimuladament, pels bassals, i somrigué, pel mateix motiu pel qual es llevava a les tres de la matinada, un motiu que no sabia. I quan es van creuar, l’altra ombra, l’ombra que es deia Scarlett digué:-Bonjour.- Amb un tímid somriure als llavis, sabent-se descoberta amb el seu joc.I Nate no va saber què dir, només que per un moment, París i la Torre Eiffel li semblaren més bonics que mai.

J