La llibreta d'una vida: GIANNA

Benvolgut tu,

no sé qui ets, ni d’on. Tampoc sé com ets, com et dius, i de fet ni tan sols sé el teu nom. La veritat doncs, és que no espero res especial de tu, només espero que la vida em faci el regal de tornar-me aquestes paraules que sense saber per què escric. És curiós dir que no sé perquè escric, potser perquè ve de dins, potser per intentar creure que el meu vol és menys estrany que el d'una papallona, potser per creure que realment no sé alguna cosa; encara que en realitat no dec saber res.

El meu nom és Gianna visc en un petit poble en un petit país, tant insignificant per a mi com per a la resta del món, perquè les veritats són veritats i aquesta n'és una. El meu poble és petit, i certament bonic, però per a miñes com una presó, a mi hi ha algunes coses que m'agraden del meu poble, com ara el seu llac; el llac és glaçat quasi sempre, perquè aqui els hiverns són llargs. Del meu poble... no m'agraden els carrers, són amples, massa amples per a un poble tant petit. Del poble també m'agrada el bosc, que és màgic. Del meu poble tampoc m'agrada l'aire, sempre fresc, però amb un regust estrany. Però crec que m'hauria de prsentar.

De fet sóc només una noia, tinc catorze anys acabats de fer. Físicament sóc la persona més normal que et puguis trobar per qualsevol carrer de qualsevol ciutat. Sóc rossa encara que ara el meu cabell enfosqueix, sóc molt blanca de pell, i faig més d’un metre i mig d’altura, aproximadament; no sóc ni prima ni grassa. La part que més m’agrada de mi són els meus ulls, que tot i emmarcats per ulleres, tenen un color blau cendra i una forma ametllada sempre m’ha agradat.

Encara que el que més deu cridar l’atenció de mi segurament és el meu caràcter. Sempre m’han dit que sóc molt sensible, encara que em costa reconeixe-ho; la gent que conec insisteix en que no és res dolent, però no deuen saber que sovint les coses boniques són les més dèbils. També haig de dir que sóc una de les poques romàntiques que deuen quedar al món (perquè ser romàntica és diferent que ser cursi) i sobretot, diuen que hi ha alguna cosa en la meva mirada que és només meva, diuen que reflexa una gran llum, però que està ennuvolada per la tristor, alguns inclús s'aventuren a dir que és la tristor de la sabiesa; llavors jo alço el cap, i els miro de cua d'ull, en part perquè m'agradaria que fós veritat, en part perquè no ho crec, el cert és que vull tenir una cosa meva, especial, i bonica. Em defineix explicar-te que m’encanta escriure, escriure sobre amor, sobre guerres, escriure sobre petites coses, sobre els moments més ínfims, sobre un sol segon. Però sóc molt orgullosa i tinc un punt de repelència horrible, a més acostumo a ser molt perfeccionista, encara que això, potser no és tant dolent.

Finalment em despedeixo, esperant la teva resposta, i dien-te que siguis qui siguis, estiguis on estiguis, t'espero.

Gianna

P.D.: Deixo aquesta llibreta aquí, just en aquest banc, esperant que tu la recullis, i em llegeixis. Si ningú la recull suposo que serà per alguna raó semblant al destí. Encara que quan ho llegeixis, i amb una mica de sort escriguis a continuació, sàpigues que l'aniré a buscar d'aqui a un més, a dalt d'aquell enorme roure que hi ha just davant de l'estació de metro del centre d'aquesta ciutat.